A l’amic Gustau Violet
per sa terrissa tan bella !

Un sol ponent de juny tot lo campestre abrasa
De la lluna ja puja el platejant creixent,
Sus la cadira baixa, al llindar de la casa,
L’avia es assentada i s’espia la gent.
No porta més, temps ha, la punta ramejada
Qui dels cabells mes fosca feya la foscor ;
De sa testa, que nonante anys han enneveda,
Ab un mocador negre amaga la blancor.
La robe de color s’està dintre l’armàri
Ab las joies de festa : es vestida de dol,
Tants n’ha perduts d’aymats, de calvàri en calvàri !
L’home, lo fill, la nora, los nets !… Un fillol.
Ni un plech no se mou de sa cara arrugada,
Impassible com si fus de cera. Hi passà
Ses urpas la dolor tanta y tanta vegada,
Que res, sembla, no si pot veurer desençà,
Pero, de quant en quant, s’aixeca sa parpella ;
De sa nina entelada un foc sall com un llamp ;
Es desperta de repent son ànima de vella.
Veient dels passats dies l’anyorat eixam.
Noyeta, amb la canàlla viva, què joguines !
Que rialles i crits quan se feien a Fet
O a Tritis, amb los minyons i amb les nines,
O a Matzana, o a correr quan feia fret !
Pels prats de vellut vert tothom se bolodava,
Anavan a cullir maduixes pel boscam
I gerços, a robar fruita que madurava,
A agafar lluerts, i nius dintre el fullam.
« Que venen, los fadrins, a portar la cistella
« Al vigili de Pasqües, tot cantant los Goigs ?
« Per sant Joan, que va a cullir la rossella
« Y la margaridoia ab rialles de boigs ?
« Qui té set no sab més beure à la regalada
« Ab lo càntir o lo porró : se busca un got !
« Lo vi de Rosselló ; nostra sang perfumada
« Torna-se xuch de mores : ranciejar no pot !
« Qui’n sab de català, la llengua tan hermosa :
« O parlar sant dels vells, que per sempre t’has mort :
« Dels fills nostres los fills t’han posat una llosa ;
« Llur llengua no es catalana : és parlar bort !
Y la vella es callà, somiant. Sa mirada
De cap à cap va córrer per tot l’horitzó,
Des del mar blavejant fins la serra enlairade
I, sopte, se posà sul nevat Canigó.
Lo Geni Català viu adins mes entranyes
« Y ses ales immarceibles fan obrir
« Eixos nous-Catalans que refilen Montanyes »
Y la vella se posa : « Ara me puc morir ! »

Paris, dia 26 de juny de 1910. L’ Ermita de Cabrenç (Emili Boix)